Si, senyors i senyores. Ja ha passat el cap de setmana de Carnestoltes. De fet, hui és Carnestoltes, el dimarts gras previ a la conversió de demà, quan les dones de vida alegre faran la maleta i emigraran cap a terres més càlides a la espera de que el diumenge de pasqua i la correguda de Curro Romero en la Maestranza els tornen els clients. Perquè ja se sap qui és el gremi que menys treballa: les meretrius de Cendra a Pasqua...
Total, que en cumpliment de l'antiga tradició pagana, la mamífera que subscriu es va posar en contacte amb una colla de freaks que es dediquen a la astrofísica en Granà. Així, grosso modo, podem enumerar a un científic funcionari membre del comité que decideix què s'observa i què no amb el Hubble, un doctorand
popie que va tindre el seu moment de glòria quan va tocar al FIB, un italià, un yankee, dos d'Alcorcón (com la terremoto), un canari ciclao i una matemàtica gallega enganyada, la única fèmina juntament amb mi. Heterodoxe, si més no.
Descartades opcions prudents, com era llogar una furgoneta per poder dormir, es va resoldre per agafar el tren, per allò de vivir más el ambiente. Total, vaig arribar de Ponferrada a Granà i d'ahí vam mampendre caminet al recontrasud. La imatge que es vivia a Dos Hermanas quan vam fer el trasbordament era certament dantesca, eixa paraula que val per a tot i que ningú (perquè ningú ha llegit a Alighieri) sap ben bé el que vol dir. Bàsicament una andana (i també unes vies, estos sevillans no respeten res) on s'arremolinava el catàleg sencer de disfresses del Todojuguete per duplicat en versió corregida i aumentada. Abreujant, podriem dir que el viatge d'hora i mitja fins Cadis es va convertir en un fer la mà de dues hores i mitja per culpa d'un
ziezo que va tirar del freno d'emergència i ens va deixar una hora parats. Sols els crits d'uns pressumptos escocesos ("es un tío-la Virgen del Rosío", "as-tro-sarlo-tó-astro-sarlo-tó", traduïble per a-destrozarlo-todo) van evitar la catàstrofe en uns vagons on no cabia un ànima que van estar quasi una hora sense aire condicionat. Al sentdemà pel matí ens vam enterar que el següent tren havia corregut pitjor sort: les quatre hores que venia tardant des de Sevilla van ser massa per als sufrits passatgers, que van preferir rebentar les finestres de seguretat i fer els últims quilòmetres a peu per les vies. Eixe apego de l'andalús per la vida, eixe menyspreu a la mort...
Total, que arribes a Cadis, la gent està soliviantada per l'hora que hem estat parats, la policia carrega a l'estació...Se respira Carnaval, vamos. Te prens una cerveseta per a empassar el bocata i dius "Ale, a buscar la festa" i t'escabusses en el maremàgnum en busca de lo típic: una verbena, una discomòvil, un concert de Los Delinqüentes, o encara que siga un bar que ha tret la barra i dos bafles al carrer. Tot això, és clar, mentre esperes que passe una xirigota. Craso error.
[Mode Uelo Batalletes ON] Quan vaig tornar dels sanfermins comentava que no li havia acabat de trobar el sentit a la festa. M'ho vaig passar de conya, però em donava la sensació de què, quan em bufava a Magdalena. a Falles, a les festes del poble o a
les de la Virgen de la Encina, el pet tenia una finalitat o, si més no, una causa. Un dinar amb els amics, un pasacarrer o senzillament arribar més xufa al ball per a desinhibir-te un poc més i donar que parlar al sentdemà. A Pamplona no. Hi ha festa, música, concerts, però sembla que la fi siga el beure, i la resta de la festa un mero trámite. [Mode Uelo Batalletes OFF]
A Cadis no hi ha música al carrer. Res no reflexa millor el que era aquell pandemònium que la resposta de dos gaditans a la pregunta "I ací, si no hi ha música, què es fa" "Quillo, aquí ze viene a bebé y a meá en la calle". Punto. I eren gent cabal amb pinta de tindre raó. Tot i que insistiren en que "Aquí en Cài tó eh mah fácil que en Granà. Aquí tu vas a una y le dices "te ví a meté medio kilo rabo" y cae rendida a tuh piéh disiendo "Ole, un caballero".
I si no hi ha res mes que una gentada què fas? Seguir la gentada i beure. Y mear en la calle, por supuesto. Perquè allí baix la putada no és tindre un bar de casa. Als carrers amb bar la gent no pixa, per la senzilla raó de que és molt més fàcil anar al carreró del costat, on vint pililes per acera arruixen
all night long façanes de cases que, pel florit dels geranis que tenen al balcó, es diria que estan habitades.
Val a dir que si busques garitos, els trobes. De fet, ens varem endinsar en un antro d'uns 10 metres quadrats sense bany perquè, en menys d'un quart d'hora van punxar Pedro Navaja (las manos siempre en los bolsillos de su gabán), una cançó de Jairo y su banda, una dels Mártires del Compás (Oye, mira lo que te digo/ con lo que tu me haces/ yo voy a escribir un libro) y el megahit Devórame Otra Vez (Y he mojado mis sábanas blancas recordándote...Momentazo
Barrio).
Abreujant: una colla d'angels amb pius, espases, tridents, tricornios, guitarres, ales, rabos de dimoni, regaores i (encara) més vam recórrer la ciutat per acabar fent cua a l'estació a les 7 del matí al costat d'un
gadità ilustre. Vos ho jure, a mig metre de distància, el teniem. Tan prop com per sentir que al policia de l'entrada li deia que ell passava sense bitllet, que para algo soy el Risitas.
I ara ve lo bo. Amb la previssió que caracteritza aquestes latituds, la cua per als trens que sortien cap a Sevilla (calia baixar en Dos Hermanas again) feia fredat. Els policies deixaven, a empellons i amb males maneres, entrar gent a l'andana quan sortia un tren per a que la gent esperara allí una hora fins el següent. I, quan va marxar el tren de les 8:50, el que havíem d'agarrar, i sabent que no hi havia un altre fins les 11, es van apartar. Heu sentit parlar de
Heysel? Crec que vaig sentir quelcom semblant. Total, uns quants milers de persones dormint a una andana amb sis o set files de persones davant les vies durant dos hores. Tot amenitzat, això si, per un parell de simpàtics bomberos carnavaleros que repetien el seu
pum-chan-pum-chan-chan a una parròquia minoritària, però enfervorida. Amb eixos mimbres, podeu imaginar la cara de pànic dels pacífics ciutadans que, en família, arribàven a les onze a Cadis i en obrir-se les portes es trobàven una andana amb 10 files d'espectres d'empalmada que s'espentejàven per pillar un lloc a un tren on, previsiblement, no anàvem a cabre tots. Atacs d'ansietat, lipotímies, xiquets plorant...I al final dins, com sardines en bota i pujant al tren senze necessitat de xafar el pis. Sols calia deixar-te arrosegar per l'ona de pressió. Mai agrairé el suficient la potra que vam tindre quan el tren es va parar amb una porta en la nostra vertical. D'altra manera, potser encara estàvem allí. D'ací el títol del post. Semblava el tren de Malawi a Mogadiscio o, si li poses una vaca damunt, un
rodalia de Delhi.La resta no té molt d'interés. Arribar a les 7, veure perdre al Barça amb la penúltima cervesa del finde i estar mitjanament recuperat no abans de dimarts a migdia...
Si!! Gloriós!!
