No és cap secret, després d'haver posat ahir les cartes boca per amunt, que aspirava a escriure hui un post elegíac sobre el partit d'ahir a Liverpool. No ha lugar, que diria Garcilaso. La efectivitat sol ser enemiga de l'èpica, casi tant com la intuició de la ciència o la vergonya del triomf sexual. El acordió de 10 figuretes roges estirant-se a un costat i a un altre d'un quadrat de 50 metres de costat fou una exhibició d'ordre extranya, si més no, en un col·lectiu britànic, que no pas prussià, però no inspira poetes. Al front d'una maquinària quasi perfecta, un tio amb pinta de funcionari eficient del grup B. Eficient, ergo gris. Exiliat d'una terra que odia les coses fetes bé i amb seny. Que aborreix la racionalitat. I això a voltes és divertit, pèrò a la llarga cansa, que tothom sap que el Recaredo a diari acaba fent gust a llimonà de paperet. Terra aquesta,
in somma, que sol acabar les discussions amb una pet dialèctic o una punyà, damunt la taula en el millor dels casos. La meua terra, vamos.
I clar, les virtuts són fotudes d'acumular, però els defectes de les terres que van de Vinaròs a Oriola es concentren al Cap i Casal. Una metròpoli (europea?) on una colla d'analfabets amb brussó et poden tallar impunement el carrer més d'un mes. On, per dir el que diu la Universitat, igual te cauen dos hòsties (por catalanista). Un lloc governat per una deixebla a parts iguals de Safos i Baco que crida a la desobediència civil reclamant pòlvora per als xiquets i generant l'èxtasi en la massa.
Entrant en un tema totalment ortogonal, podriem parlar de gent vinguda a més de sobte. El trànsit d'una situació econòmica d'eixes que a la premsa anomenen "humils" (per més que la situació en realitat s'hauria d'anomenar "normal") a ser un ídol de masses podrit de diners sol donar-se, en el cas dels futbolistes d'una manera trencadora, discontínua. És el que s'anomena en astrofísica "la fase d'inflacció". En aquesta fase, distorsions imperceptibles de la densitat (en teoria) constant s'estiren enormement a causa d'una expansió exponencial fins donar lloc a estructures. La lliçó que podem extraure d'açò a nivell quotidià vindria a ser que els defectes, en créixer de colp es converteixen en...pues eso, en galàxies. I el que passa és que, quan un paio que ara podria estar perfectament collint taronja en la Pobla Llarga, o putejat en un curro xungo intentant recuperar-se de totes les pastilles que es va fotre va 10 anys en el Chocolate, o estalviant els diners que li han donat per als seus llibres de 1er d'una carrera de Socials per a gastar-s'ho el dissabte en farina colombiana, un paio d'aquestos com deia, esdevé ídol de masses milionari, el seu comportament, el seu talant (quin mal has fet denigrant la paraula, Sapatero) continua sent e-xac-ta-ment el mateix.
Ara juntem-ho tot. Posem a tots eixos nous rics malcriats encumbrats com a Hèrcules contemporanis en la nostra benamada ciutat de València. Què ens queda?
Lo d'ahir. Hostias como panes. Un tio que ix de la banqueta corrent per anar cara a un altre que està enmig d'una tangana ben agarraet per un tercer i al que, sense possibilitat de defendre's, li estaca una punyà que li trenca el nas. Creieu-me, no soc veterà del Vietnam, però he vist algun nas trencat, i
eixe, sense dubte, ho està. La imatge del esmentat
corrent com una puta mentre l'acacen a pataes una colla de descerebrats em sona. Crec haver-la vist a l'eixida del Bananas un diumenge a les set i mitja del matí entre dos despedides de fadrí encocaes hasta les celles. Fins i tot
la patada voladora que li solta un negre és calcada a una que vaig veure aquell trist amanéixer.
La cosa no és rara. Més encara tenint en compter que davant hi havia un equip italià. Això sí, esto en Alemania no pasa. Però de què s'extranyem? Si açò funcionara com toca, el Tyson de la Malva-Rosa no tornava a xafar gespa en el que queda de temporada, o d'any, o de segle. I els dos equips a la puta rue. Clar, a un món on els xiquets de 12 anys són arengats pels pares (pares borratxos que arriben a les mans) per a que hòstien a un extrem massa ràpid, les coses es veuen a través d'una boira que entela la realitat.
Per què tot açò? Primer, perquè no savia què fer abans de dinar. I segon, perquè comence a pensar al veure açò i a la colla d'orangutans fatxes del Senat fent el indio, que a lo millor les coses s'han de fer com ells. A hòsties. A crits.
Acabaré beneint als meus pares per enclenques, per haver-me parit esquifit i poder refugiar-me en això per a no anar per ahí trencant cares o bramant com un energúmen. Però què collons! Anem a tirar masclets, que ja són falles! Y que les den por culo a los italianos! Y a los catalanistas!
[sospir...]
PD: He estat a punt d'afusellar-lo sencer en un altre post, però crec que només l'enllaçaré. Un petit homenatge a dos grans. Bo, un gran i un baixet. De la blogosfera, con amor y reconocimiento.
