Desesperació artística
Estic frustrat, he de reconéixer-ho. La tornada a la realitat ha sigut duríssima. No hi havia prou amb la nevada amb què ens ha obsequiat l'equinocci per aquestes vall lleoneses. Ni tampoc era suficient la bajona què em va pegar quan anava deixant terres valencianes i entrava en Castella, sensació duríssima que no recordava des que em tocava tornar a casa paterna en acabar les festes.
No, no hi havia prou. No era suficient. Calia rematar-me. I ho han fet.
Per posar-vos en situació, us diria que, en l'àmbit artístic, soc el què podriem anomenar un segon. On, per segon entenem, no 1/60 minuts sinò el que segueix al primer. I açò, en l'avant-garde és lo pitjoret que et pot passar. Un bon dia, afectat per fums narcòtics vaig somniar amb conjugar la rumba de l'escola de Peret (no la del Pescaílla, que era un ràncio) amb l'estètica cabaret-canalla i el so Mano Negra-Negu Gorriak dels 90. Val a dir que era una tasca titànica, però, la idea estava ahi, les ganes també i la gent sols era qüestió de buscar-la amb cura i sense pressa. Se'm van adelantar.
Poc després, fortament influenciat pel rollito Kusturica-Bregovic-Ciocarlia vaig pensar en agafar una xaranga normal i fer-la sonar com si fós balcànica. Pugem el ritme de 110-120 fins a 180-200 bpm's, intentem trobar instruments vells i afinats en brillante i reinterpretem cançons clàssiques valencianes mentre el bombo i la caixa fan pum-xin-pum-xin-xin. Tenia fins i tot comboiat a un amic compositor, director i funcionari de la música, és a dir, a un líder potencial. Per si fós poc, em va dir que es duria un clarinet metàl·lic turc. Bromera, bromera, festa sencera, vamos. A fer la mà. La fugida de València ho va xafar tot, i des de la llunyania, tot i que encara no estan presents en la xarxa, m'arriben notícies de gent ben informada que diuen si algú se m'ha tornat a adelantar. I ja van dos.
Malgrat tot, els revesos no m'aüixen, i últimament em rondava pel cap una idea. Val a dir, que, com totes les anteriors, no era res es-tric-ta-ment nou, sinò un intent de reinterpretar tendències passades en clau actual i, a ser possible, vistes a través dl mateix prisma que emprava Sorolla. Açò és el que hi havia que posar als catàlegs, als amics sobra amb dir-lis que em limitava a copiar a la valenciana. Així doncs, era un pas fàcil destil·lar l'humor d'un personatge original, passar-lo per un filtre blasquià, o millor encara, Baldovià...
MEEEEEEERDAAAAAAAA!!!!!!!
I el que és pitjor, feia temps que no veia res millor. Bo, des de l'original...Feu-lo córrer!
[Peim!!!]
No, no hi havia prou. No era suficient. Calia rematar-me. I ho han fet.
Per posar-vos en situació, us diria que, en l'àmbit artístic, soc el què podriem anomenar un segon. On, per segon entenem, no 1/60 minuts sinò el que segueix al primer. I açò, en l'avant-garde és lo pitjoret que et pot passar. Un bon dia, afectat per fums narcòtics vaig somniar amb conjugar la rumba de l'escola de Peret (no la del Pescaílla, que era un ràncio) amb l'estètica cabaret-canalla i el so Mano Negra-Negu Gorriak dels 90. Val a dir que era una tasca titànica, però, la idea estava ahi, les ganes també i la gent sols era qüestió de buscar-la amb cura i sense pressa. Se'm van adelantar.
Poc després, fortament influenciat pel rollito Kusturica-Bregovic-Ciocarlia vaig pensar en agafar una xaranga normal i fer-la sonar com si fós balcànica. Pugem el ritme de 110-120 fins a 180-200 bpm's, intentem trobar instruments vells i afinats en brillante i reinterpretem cançons clàssiques valencianes mentre el bombo i la caixa fan pum-xin-pum-xin-xin. Tenia fins i tot comboiat a un amic compositor, director i funcionari de la música, és a dir, a un líder potencial. Per si fós poc, em va dir que es duria un clarinet metàl·lic turc. Bromera, bromera, festa sencera, vamos. A fer la mà. La fugida de València ho va xafar tot, i des de la llunyania, tot i que encara no estan presents en la xarxa, m'arriben notícies de gent ben informada que diuen si algú se m'ha tornat a adelantar. I ja van dos.
Malgrat tot, els revesos no m'aüixen, i últimament em rondava pel cap una idea. Val a dir, que, com totes les anteriors, no era res es-tric-ta-ment nou, sinò un intent de reinterpretar tendències passades en clau actual i, a ser possible, vistes a través dl mateix prisma que emprava Sorolla. Açò és el que hi havia que posar als catàlegs, als amics sobra amb dir-lis que em limitava a copiar a la valenciana. Així doncs, era un pas fàcil destil·lar l'humor d'un personatge original, passar-lo per un filtre blasquià, o millor encara, Baldovià...
MEEEEEEERDAAAAAAAA!!!!!!!
I el que és pitjor, feia temps que no veia res millor. Bo, des de l'original...Feu-lo córrer!
[Peim!!!]
1 comentario:
Ae, tu! Nomès falta que li donen un pograma en el Paramount Comedy ixe i a forrar-se toca.
No t'apures que la valencianitat hortera (where "hortera" stands for "de l'horta") encara té moltes posibilitats per explorar. Ja idearem algo.
Publicar un comentario