Maria la bisca

Ser un superhéroe no es fácil, deia el panxut. Ser autèntic, tampoc. Deixant de banda els ja esmentats problemes per a la innovació artística que vinc patint darrerament, caldria afegir la evidència en què em deixa l'anfibi. Clar, ell arriba puntualment cada dimarts i penja lo últim que ha llegit al rockdelux o pitjor, a les revistes estrangeres que posen be al rockdelux (perquè és una granota políglota, què s'havieu pensat. Com Gustavo, que en Estats Units para anglés). I clar, a mi, pobre mamiferet, que quan m'avorrixc al cotxe em pose el disc de la Revoltosa, del mestre Chapí, i em pose a cantar allò de "Ay, Felipe de mi vida", em pilla a contrapeu. Damunt clar, alardeja de quan escoltava als gitanos als dolomites, desdejunant amb cabres. Yo más humilde soy (que deia el Robe, 03:59), i tots els gitanos que he sentit són els que venen al mercat que tinc baix de casa a vendre bragues tots els dilluns.

Total, que buscant autenticitat m'he enrecordat d'unes proclames incendiàries que algú escrivia amb regularitat (pel nombre de taules ratllades) als pupitres de l'aulari per on passava ja fa uns anyets. POR QUÉ METALLICA [ACTUALMENTE] ES UNA PUTA MIERDA. I començava a dir-los venuts, traïdors, i lindeses castrenses per l'estil pel fet d'haver-se tallat les grenyes (home, això no és traïció, redell, això és abjurar de la coentor) o gravar un disc amb la Simfònica de San Francisco, que si bé es de veres que era una horterada evitable, tampoc és mentira que no íbamos a ser menos que ellos. Això si, un violinista de l'orquestra de València es va reconéixer davant de mi incapaç de fer ell solet en fred la pujada que fan trenta violins a l'hora en el segon 24, en fred ells també. Però ells són berlinesos, i això marca.

Donde iba: pensant en abraçar el metal, última religió vertadera, i apunt de soterrar el abono de la perruqueria m'he trobat una coseta que m'he fet recapacitar: